El cos del paisatge

Andar nunca requiere nada más que el cuerpo. Ni el saber, ni las lecturas ni las relaciones tienen utilidad alguna: bastan dos piernas, y unos ojos muy abiertos para ver.

- Frédéric Gros, Andar, una filosofía

La fotografia de paisatge és, per a mi, una activitat indissociable a caminar per la muntanya. Mes que sortir a fotografiar el paisatge, surto a caminar acompanyat d’un aparell fotogràfic. I és el fet de caminar que transforma com veig el paisatge, deixant de ser una imatge bonica i estàtica que es mira còmodament de lluny.

Caminar durant llargues estones, dies sencers si som afortunats i tenim el temps, ens apropa íntimament al lloc on ens trobem.

El nostre cos es fa present alhora que el paisatge agafa una concreció i materialitat, la profunditat que li dóna el temps, i l’esforç, que passem caminant-hi.

Cos i Terra entren en ressonància, el paisatge ja no és una imatge que veiem allà únicament per al gaudi estètic i visual, sinó que esdevé un entorn viscut.

Distancies i desnivells deixen de ser mides abstractes, i el cos passa a ser la nostra pauta, cada pas i cada respiració la nostra pròpia mesura, mentre seguim el sender que puja a la muntanya.

D’alguna manera caminar aporta realitat al paisatge, l’apropa al cos i el fa passar a través d’ell. L’esforç, la respiració, totes les sensacions físiques ens conviden a una relació íntima amb el paisatge, alhora que el gaudi arrela en el cos.

Aquesta intimitat terrena transfigura el paisatge, mostrant-nos tot un conjunt de característiques i singularitats, trets físics reconeixibles alhora com a trets corporals.

Com si la terra ens piqués l’ullet, de la mateixa manera que desperta el nostre cos, la natura desvela una corporalitat que ens crida i ens sedueix.

Pau Guerrero

© 2022 Eugeni Prieto & Pau Guerrero