El cos com a paisatge

El retrat, com gènere fotogràfic, sempre m'ha interessat. És una eina, al meu entendre, de coneixement i divulgació capaç d'emmagatzemar una gran quantitat d'informació, tant física com psicològica, sobre la persona a qui es retrata.

Quan fotografio els rostres opto per no donar més dades que els que es desprenen del propi model, prescindint de qualsevol element superficial que pugui desviar l'atenció de l'espectador, en un intent de fixar-la exclusivament en la humanitat del personatge.

Però hi ha una altra manera d'apropar-se al coneixement de la persona retratada i és a través d'allò que Paul Valéry va deixar escrit en L'idea fixa (1931): "La pell és el més profund que hi ha en l'home". La pell, per tant, es pot considerar, si sabem interpretar la seva cartografia i els seus signes (arrugues, tatuatges, peques, grans, etc.) com una superfície on llegir el que ha escrit el temps. Des d'aquest punt de vista, la pell, constitueix un mitjà per obtenir informacions que poden anar més enllà de la simple evidència externa, en línia amb el que el psicòleg francès Didier Azieu va dir en el seu treball "Le moi-peau" (1974 ): la psicologia de la pell, el jo exterior en contrast amb aquell jo interior del qual parlava Sigmund Freud.

D'una manera o altra, la interacció entre el cos i el seu entorn, el paisatge pel qual es mou, és més que evident. L'un modifica a l'altre en una relació dinàmica. Podríem expressar, en paraules de l'arquitecta Andrea Saltzman, que el paisatge és interpretable com una extensió del cos, i viceversa, el cos com una extensió del paisatge (El cos dissenyat, 2004).

El meu recorregut visual per diversos cossos humans, els meus paisatges particulars, constitueixen una geografia humana de característiques específiques, a l'hora de conformar el món fotogràfic en què centro el meu treball dels últims temps.

Eugeni Prieto

© 2022 Eugeni Prieto & Pau Guerrero